Tú, amb els teus dusçientes kils,

Eres com el Botànic i tots sus jardins.

Si las sosetas d´altres poemes

Tenen dentes de exotiques marfils,

Tú, con tot lo que comes,

Tienes una legiò d´albañils.

Non exist en Espanya ni en el mon

Algo que a tì se compare.

Cada veç qu´entras en la habitaciòn,

No se puet. No hai quien pare.

Pernes que su circunferenç nunc  acabaron;

Tot un orbe prodigiós.

Por aquestas ell altre dìa te caçaron

Perqe las confundieren amb las de un òs.

Ni enxortijat mat de bellas azuçenas

Ni cabeill d´or que valga.

Io quier tu escuet y menguada mellena;

Te quier a tì qu´ eres calva.

Impércèptibels, suavs i delicats braços

Que ingravits floten desde l´espal.

El any pasat me tuvìs-te en tu regaço

I ahora sorto dell hospital.

Para tus uilles describì amb precissió,

Necessit hacer-lo més larg.

Mirar-los directament sin protecsió

Ets com el trago més amarg.

El últim que pud ver ese par de focs incandescents,

Una veç habìa llegat à la coronill,

Murió rapid en el descens

I aterriçó à la barbill.

¿I el cantà à la turgençi d´ese par d´higs?

¿Per què llo haràn? ¿Con ells qu´ ha passat?

Serà que no conoçen ell nort de t´umblig

Que sont septe muntanyas de Montserrat.

Las nyonyetas qu´al vent dexan meçè las mans,

No sont. Sont nada.

Cuant me despedías desd al andén de Sans,

Un tornat arraçò tota Granada.

Un bes tuio te porta a altres dimensions sonyadas

De llas que nadie ha sabit ni querit volvè.

Es muvé una miqueta la boc i te lo tragas

I altre que no torna a apareçè.

El mastill que corona tu bigot desafiant i es imatge senyera,

Me haçe  adorá tu perfill de carabel-la.

Habría impulsat a Colón, a Lezo i a la marina entera

Si en el mon hubie-se suficient tela.

Arribamos, Felicíssima, a un punt crucial,

al finall d´una tragedi ja casi consumat.

¿Cóm he podit subreviví a ese vendavall

que naçe cuant tú roncas de madrugat?

                                                          Maese Reume Moltfort i Condoló