Tú, amb els teus dusçientes kils,
Eres com el Botànic i tots sus jardins.
Si las sosetas d´altres poemes
Tenen dentes de exotiques marfils,
Tú, con tot lo que comes,
Tienes una legiò d´albañils.
Non exist en Espanya ni en el mon
Algo que a tì se compare.
Cada veç qu´entras en la habitaciòn,
No se puet. No hai quien pare.
Pernes que su circunferenç nunc acabaron;
Tot un orbe prodigiós.
Por aquestas ell altre dìa te caçaron
Perqe las confundieren amb las de un òs.
Ni enxortijat mat de bellas azuçenas
Ni cabeill d´or que valga.
Io quier tu escuet y menguada mellena;
Te quier a tì qu´ eres calva.
Impércèptibels, suavs i delicats braços
Que ingravits floten desde l´espal.
El any pasat me tuvìs-te en tu regaço
I ahora sorto dell hospital.
Para tus uilles describì amb precissió,
Necessit hacer-lo més larg.
Mirar-los directament sin protecsió
Ets com el trago més amarg.
El últim que pud ver ese par de focs incandescents,
Una veç habìa llegat à la coronill,
Murió rapid en el descens
I aterriçó à la barbill.
¿I el cantà à la turgençi d´ese par d´higs?
¿Per què llo haràn? ¿Con ells qu´ ha passat?
Serà que no conoçen ell nort de t´umblig
Que sont septe muntanyas de Montserrat.
Las nyonyetas qu´al vent dexan meçè las mans,
No sont. Sont nada.
Cuant me despedías desd al andén de Sans,
Un tornat arraçò tota Granada.
Un bes tuio te porta a altres dimensions sonyadas
De llas que nadie ha sabit ni querit volvè.
Es muvé una miqueta la boc i te lo tragas
I altre que no torna a apareçè.
El mastill que corona tu bigot desafiant i es imatge senyera,
Me haçe adorá tu perfill de carabel-la.
Habría impulsat a Colón, a Lezo i a la marina entera
Si en el mon hubie-se suficient tela.
Arribamos, Felicíssima, a un punt crucial,
al finall d´una tragedi ja casi consumat.
¿Cóm he podit subreviví a ese vendavall
que naçe cuant tú roncas de madrugat?
Maese Reume Moltfort i Condoló
